jueves, 24 de abril de 2014

“Alguns museus moriran a poc a poc d'inanició”


Aprovechando que ya han empezado las clases del tercer trimestre, reproducimos aquí las reflexiones de Carme Clusellas, nuestra profesora de "Gestión y comisariado de exposiciones". Se trata de un artículo publicado inicialmente en el periódico El Punt Avui el 3 de marzo del año pasado.


Hi ha tant a parlar sobre els museus... Llàstima que l'atenció l'acaparen sempre els grans centres (que si Madrid deu 1,6 milions d'euros al MACBA, que si el MNAC només pot destinar 1 dels 13 milions del seu pressupost a activitat...). La realitat desconeguda dels museus petits i mitjans del territori és tan o més dura. Tot el sistema està en hores baixes, i això ho aborda amb contundència –amb crítica i molta, moltíssima, autocrítica– la presidenta de l'Associació de Museòlegs de Catalunya, Carme Clusellas (Cardedeu, 1966). Ella mateixa, dona de caràcter que ve de picar molta pedra i de remuntar museus locals, és una víctima de la situació actual: a l'estiu la van destituir com a directora del Museu de Granollers. Parar no para i, entre altres projectes, ara forma part de l'equip que està treballant el Museu de Cultures del Món de Barcelona.
El sistema català de museus té problemes. Només la crisi n'és la culpable?
Crisi, dius? Si busques a Google, l'any 2010 els titulars eren aquests: “Els museus, asfixiats per la crisi.” Hem arribat al 2013: de què hem de parlar ara? Doncs que tot plegat és molt més patètic. I ja ni ens queixem. No sortim al carrer. És que pensem que no estem prou legitimats per fer-ho?
I ho estan?
El sector cultural no se sent amb prou força i, si surt al carrer, ho fa de manera fragmentària, per capelletes. De molts dels manifestos que circulen, la nostra associació se n'assabenta per la premsa. El sector està atomitzat i té timidesa. El que ens passa és que no tenim el suport de la gent.
Alguna cosa deuen haver fet malament, doncs...
Al públic l'hem perdut en els temps de bonança. Això, ara, ens ha debilitat enormement. Hem fet una mala aposta. Els tècnics hauríem d'haver equilibrat millor la nostra relació amb els titulars dels equipaments i amb el públic. Hem decantat la balança a satisfer els de dalt, més que els de baix. I ara als de dalt ja no els som rendibles.
Aquella obsessió dels polítics per inaugurar museus...
S'han fet molts museus sense pensar si eren viables o no. Algú de dalt ha decidit que es feia, i punt, refiat que un museu el salvaria de tota pena i el llançaria a la glòria. Això els ha ofuscat. És que fan els hospitals per passar a la posteritat? On són els plans de viabilitat dels museus? Algú va pensar què costaria mantenir-los? Nosaltres, els tècnics, no hem estat prou bel·ligerants. Ben al contrari: ho hem vist com a oportunitats per generar llocs de treball i, és clar, obrir un nou museu sempre és una cosa engrescadora. No hem estat prou honestos ni prou valents.
Molts museus han començat a perdre visitants a cabassos.
Et diria que som una de les institucions culturals que més hem fet pel públic, però l'hem tractat com si fos un públic de teatre. No hem treballat prou bé perquè se sentís seu el museu; no hem fet que en participés. No l'hem implicat prou, i ara és quan el trobem a faltar.
Si al Macba no poden pagar el rebut de la llum, què està passant als museus del territori?
Abans anaves a un poble i el seu museu era una cosa tan institucional com l'ajuntament i l'església. Ara el museu és un servei més que presta el consistori, com ara la neteja i la policia. Ha desaparegut l'aura que tenia. El rebut de la llum el paguen, però als museus hi ha molta por de perdre el lloc de treball.
El director del MNAC, Pepe Serra, diu que s'ha de prioritzar perquè el pastís del diner públic s'ha fet petit. És just?
Compta! Tenim 114 museus, 400 centres d'interpretació i 200 col·leccions, aproximadament; què volen que es prioritzi? Pepe Serra fa molt bé la seva feina, però no li pertoca salvar el nostre sistema de museus.
Què n'opina, de la franquícia que l'Hermitage obrirà a Barcelona?
Doncs que segurament xuclarà les masses de turistes que els grans museus de Barcelona consideren la via de solució als seus grans problemes. Encara no sabem on anirà el nou museu d'història de Catalunya, però sí que la filial de l'Hermitage s'obrirà al port. Estrany.
Faci una carta als reis.
Volem unes directrius fermes. I que no ens desmuntin el sistema. Que s'ha de revisar, sí. La situació és molt kafkiana: que tot es resumeixi a dir que no tenim diners..., però si no n'hem tingut mai, de diners, els museus! No hi hem anat mai, de grassos.
Tem el tancament de museus?
Jo crec que se'n tancaran, perquè ara mateix la situació és insostenible i sabem que anirà a pitjor. Ara, és clar, els polítics volen una placa que digui que van obrir un museu, no que el van tancar. M'imagino que els aniran deixant morir a poc a poc d'inanició. I serà una pena, perquè ja prou pansit tenim el territori. Al territori és on es genera l'hàbit d'anar als museus, és on s'aprèn a anar als museus. Als museus del territori és on es brega el públic que després visitarà el MNAC. Suposo que això Pepe Serra ho té present.

sábado, 12 de abril de 2014

I Foro de Cultura y Buenas Prácticas

By Nati Almendro |


Hace un par de semanas tuve la oportunidad de asistir al I Foro de Cultura y Buenas Prácticas que se celebró en La Casa Encendida en Madrid el pasado 19 de marzo, promovido por Pilar Gonzalo y con el apoyo de otras entidades y particulares. Este encuentro, de ambiente familiar, pretendía poner en la palestra los problemas de los que adolece el sector cultural en España, despertar mentes adormiladas, hacer ver a los profesionales de la cultura que no están solos y que en tiempo de crisis se aprende y así se mejora.

En primer lugar, me pareció una iniciativa muy necesaria, pues las quejas no sirven de nada si no compartimos nuestras reflexiones y comenzamos a actuar para mejorar aquello de lo que nos quejamos. Me gustaría destacar determinados conceptos que salieron varias veces, otros pocos deseos de los profesionales culturales y alguna que otra reflexión personal.

A destacar son las ideas de transparencia y la ausencia de un código deontológico general por el que los profesionales de la cultura puedan guiarse.

Se habla de transparencia en todos los ámbitos desde que empezó la recesión económica, pero hay que ser conscientes de que la cristalización no debe ser solo en materia económica. Para colaborar con otros o en materia de patrocinio, también es necesario conocer las motivaciones de la institución con la que nos sentamos a trabajar. Ejemplo de transparencia y que aunque no sea una iniciativa exclusivamente cultural, merece la pena ser mencionada es Civio, una fundación ciudadana que a través de diferentes proyectos expone y analiza datos públicos para presentarlos a la población, fomentando así el conocimiento y la transparencia en el ámbito público.

En cuanto a la inexistencia de una normativa general y acordada por todos los sectores profesionales de la cultura, esto da lugar no sólo a malentendidos, sino a gestiones ineficaces o erróneas. Es cierto que podemos consultar diversos códigos promovidos por diferentes entidades, pero es necesario una guía en la que apoyarse para hacer mejor las cosas, unos límites que no deban rebasarse. Que no exista un marco común solo favorece malas prácticas.

Por otro lado, se preguntó por el voluntariado cultural, pero se pasó por encima. En mi opinión, no es un tema que deba descuidarse, ya que afecta directamente a jóvenes profesionales. Pero esto exigiría un artículo dedicado exclusivamente al tema, así que me limito a enlazaros este post de Museo Go Green, que trata sobre ello.

Una cuestión relevante es la participación ciudadana y si la población está preparada para desempeñar un papel proactivo en la cultura. David Ruiz, moderador de la mesa, resaltó en una conclusión final el imprescindible papel de la relación de los profesionales culturales con la ciudadanía. A título personal, respondo con un sí rotundo a la cuestión planteada unas líneas más arriba. Sí, la ciudadanía está preparada, y no sólo lo está, sino que está actuando en consecuencia. Vivimos en una época de transformaciones en cuanto a metodologías de trabajo, modos de “consumir cultura”, intereses, etc. Es un proceso lento, pero sin duda estamos en ello. Tenemos que apostar por nuestra propia cultura, y eso no lo hacemos únicamente los profesionales de la cultura, sino que empieza por la ciudadanía.

¿Por qué el público consume menos cultura, pero se involucra más en las actividades culturales? Quizá debamos plantearnos que la forma de disfrutar la cultura también cambia, que las necesidades del público no son siempre las mismas, y que los profesionales de la cultura debemos enseñar a mirar, no dar la cultura masticada.

Como conclusión general, tenemos que ser conscientes de que en la cultura, como en la vida, lo importante es hacer bien el trabajo del día a día, y eso es precisamente lo difícil.

jueves, 3 de abril de 2014

"We understand each other only apparently. Only apparently we are united"*



Krzysztof Zanussi has the touch of a real storyteller, one of those you can be listening attentively for three hours in a row without hearing any other sound in the classroom apart from his strong, clear voice. Even within the limits of the four walls of the classroom and fixed to our seats, we, the students, traveled to Poland -the birth country of this film director-. And we could see in front of us the lady he is talking about (a distant aunt), a woman that exudes beauty, intelligence and wealth, and who refuses suitors like we would discard the inedible parts of a fruit. She refuses them from the beginning or, as she did on two occasions, in front of the very altar. And then, to bring us back to reality, to a Barcelona that has not yet made its mind between the cold and the sun, Zanussi shows us a fragment of a movie of his that has been inspired by this family history. And so, between the story and parts of the movie, we get to know the work of this great storyteller. 
But perhaps most interesting, as one of our classmates remarked at the end of the class, are his teachings and advices, related not only with his work but with the true meaning of life. On this, he began with a controversial sentence: "We understand each other only apparently. Only apparently we are united. Actually, everyone lives in their own universe and cares for their own world". With this statement, he brokes the spell of the story and we suddenly feel strange one next to the other. But, as it happens with all good speakers, every word, every sentence of his has a reason. "It is through the narrative art that we can understand other points of view, identify with other people, and get closer to other universes. The narrative is a moral obligation between humans". Reading a good book, watching a good movie, that elevates us, it guides us in our actions, as we learn from the experiences of others. 
But what are a good book or a good movie? How can we not fall into subjectivity? The intuition and the feeling that the "world is bigger" and that we have a stronger desire to live should give us the tip of whether or not we are in front of a true work of art. Zanussi encourages us not to lose the critical sense and to evaluate whether the stories in which we engage are really worth it: "Read or watch only masterpieces, do not waste your time with mediocre art, do not get contaminated with trash". 
Within days, this Polish director will start shooting another film - in Italy, Poland and Russia**. To conclude the class, as in any good story, he surprises us: "I invite you to come to my house. I promise bed and breakfast, you can see how a movie is made and, of course, you will have many stories to tell afterwards".


Mr Zanussi is a film, theatre and opera producer and director. He occupied the post of vice-president of the Association of Polish Film-makers between 1974 and 1981. He has directed the TOR Film Studio of Warsaw since 1979. In recent years, apart from his dedication to cinema he has also been a lecturer at the University of Silesia (Katowice, Poland) since 1992, a lecturer in the University Master's Degree in Arts and Cultural Management of the Universitat Internacional de Catalunya since 2010, and a columnist for the Polish weekly magazine “Polityka”, as well as a member of the Pontifical Council for Culture in the Vatican.

This article is the English translation of an article initially published on the 22nd of May 2013 in this blog.
** The shooting has ended. The result is Foreign bodies.